Cap-roig, peix de la família dels escorpènids, tonalitats vermelloses mudants, una forma com qualsevol altra d'enganar, cauen al parany petits peixos i crustacis que es cruspeix amb tot el plaer del món, espines encrestades com a mostra d'orgull, ostentació de poder o de rebel·lió davant un pescador, vius amb les penetrants punyides, dolorós i enverinat lligam que cal evitar.
Amb aquesta cara de rabiós és un peix ben peresós, li agrada restar per les grans fondàries poc lluminoses, com a bon galta vermella és empegueïdor, el seu estat diürnal és romadre endormiscats en esquerdes rocoses, però quan surt de l'amagatall practica la caça d'aturada, per pescar-lo gairebé li han de posar el menjar a la boca, a banda d'apreciat també és un poc aveciat, esclar! Com que sap que tothom el vol veure damunt sa pedra!
La recepta és més assequible que el cap-roig, surt igual de bona amb la seva germana petita, l'escórpora, però és menys ostentosa, les patates i les mongetes millor si són d'un hort psicològic, on un hi va a trobar salut, això passa perquè també sigui ecològic, és ben lògic; els actors secundaris: un poquet de julivert, dos alls, una cebeta mitjana, dues tomàtigues de ramallet, sal, oli i safrà.
Feim una bona picada amb la ceba, les tomàtigues de ramellet, els alls i el julivert, salpebram. Dins l'olla sofregim un poc la picada, llavors hi afegim l'aigua, en haver arrancat el bull hi tiram les mongetes tendres, en ser cuites les treim i hi posam la patata, en ser cuita la treim, ho reservam, finalment, hi posam el safrà i el peix; vigilar molt bé la cocció dels tres ingredients principals, muntar el plat, posar-hi un raig d'oli per damunt. Ens quedarà un brou boníssim per l'endemà fer un bon arròs sec o uns fideus a la cassola de mar.
El Taxi Blau d'en Pere Nadal sempre està a punt per acompanyar-nos de la vinya a la copa, en Pere "Peu", viticultor amic dels seus amics, té un celler amic, 4 Kilos Vinícola, en Pere i en Francesc, en Francesc i en Pere, una mà renta l'altra però cadascú a casa seva és el gall favat, ambdós fan vins fets amb el batec del que promou el raïm. En Pere és un viticultor que ven raïm, jugant jugant, ja que tenim raïm també haurem de fer vi, i vaja si n'hem fet de vi, Taxi Negre, Taxi Groc i Taxi Blau, la terna del taxímetre, la meva debilitat és el color de la mar, pel misteri, si en Raül Bobet diu que les varietats tampoc són tan importants ens ho haurem de creure.
Hi ha llocs en que l’artesania es converteix en luxe, en d’altres l’artesania és una qüestió ancestral de baixa categoria, fer un bon vi i voler compartir-lo de forma remunerada és gairebé una obligació moral, voler fer un bon vi és voler fer el millor vi, però s’ha d’anar amb cura, la recerca de la perfecció ens pot acabar matant, el món del vi ha pegat d’un cap a l’altre, ha passat de la monogàmia marquista a la promiscuïtat desfermada de la no reiteració, com fer lliscar el dit a la pantalla cada segon, els vins del dia a dia són industrials quan haurien de ser artesans, els vins d’experiències úniques són art, una sort de bellesa que reclama la teva atenció, tenen identitat pròpia, són inimitables. Cada vi tastat és un còdol a la taleca, si es fa feixuga cal buidar-la a la mar salada, fer el camí invers de l’embat, cal que el vi no perdi el seu misteri, mostrar-ho tot fa perdre l’interès, la insinuació és més poderosa que la nuesa, els vins cars per vendre-se necessiten d’un acte de fe i de l’enveja, el relat d’un celler ha de ser igual d’important que la seva consistència, està bé que el vi es sofistiqui però no té perquè acabar amb el vi popular, estam preocupats per vendre i no ens adonam de que el vi hi ha estat sempre, qui pot acabar amb ell? Què necessita el món del vi? Clients o creients? Bevedors! "La bellesa de la natura rau en la seva capacitat de guarir les nostres ànimes i restaurar la nostra connexió amb allò sagrat" (John Burroughs).
.jpeg)
.jpeg)
.jpeg)
.jpeg)
.jpeg)
.jpeg)
.jpeg)
.jpeg)
