Vi francès de la vall del Roine, elaborat amb les varietats: Bourboulenc, Grenache Blanc (garnatxa blanca), Ugni Blanc i Vermentino. Un 90% sense bóta i un 10% en bóta de roure francès amb "batonnage"
.
Color: groc brillant amb reflexos verdosos.
Aroma fruita verda, blat, avellanes.
Boca: suau, delicat, aromàtic
VISUAL: Color groc pàl·lid, reflexos verdosos.
OLFACTIVA: De mitjana intensitat, aroma no massa complex, sobretot fruiter, una mica de flor groga, aroma poc nítid, lleugera herba aromàtica i notes a guix.
GUSTATIVA: Suau, certa cremositat, molt bona acidesa i estructura, torna a ser afruitat i no molt complex, però agradable i fresc, de mitjana longitud, molt bon pas per boca.
Color granat intens. Aromes de groselles, fruita vermella i un record d’herba tallada quan es converteix en fenc. El pas per la boca és agradable d’acidesa i de tanins, amb notes d’ametla i d’espècies com el pebre bo i el clau. El final recorda les aromes del sotabosc.
Viognier és una varietat de raïm (Vitis vinifera) blanca. Descoberta recentment, és un cep d'origen incert i de difícil cultiu però que posseeix un enorme potencial per a l'elaboració de vins fins. D'estructura forta, té un llarg final de boca. Produeix un vi molt perfumat i afruitat, amb aromes a mango, poma, préssec, vainilla i presenta també notes florals com magnòlia i lligabosc.
Sense ser massa coneguda és una varietat que, per la seva estructura i complexitat aromàtica, té cada vegada més adeptes. A l'Argentina hi ha només prop de 100 hectàrees plantades, encara que molts viticultors ja han començat a implantar-la. Les principals regions i països productors són França, Austràlia, EE. UU. i Nova Zelanda.
A Xile el seu cultiu abasta aproximadament un total de 365 hectàrees, les quals es distribueixen entre les valls de Colchagua, Cachapoal, Casablanca i la Vall del Limarí. Malgrat el creixent augment d'hectàrees, el seu principal ús es troba a complementar-se amb la varietat Syrah. Problemes com la recent incorporació de Sud Àfrica i Austràlia, s'han limitat a les grans empreses vitivinícoles xilenes perquè realitzin projectes monovarietals.
A Espanya, i segons l'Ordre Ministerial 1819/2007, aquesta varietat francesa està autoritzada en les comunitats autònomes d'Andalusia, Balears, Castella-la Manxa i Regió de Múrcia per a elaborar vi.
Varietat de raïm de la zona occidental de la península Ibèrica, principalment a la Serra de Salamanca i de manera gairebé testimonial a les zones confrontants N. i S, és a dir Zamora i en menor proporció a Càceres.
La planta de Rufete té un port lleugerament caigut quan arriba a la parra amb vigor elevat.
Les fulles de la planta de Rufete tenen uns pits molt acusats, semblants als de la planta de Cabernet sauvignon. El parènquima de les fulles és lleugerament coriaci. Les nerviacions són de color vermellós. Els raïms són de mida mitjana amb grans d'un pes aproximat a 160 grs. / 100 Unit. La pell és fina, el que proporciona certa sensibilitat a les malalties com la Botrytis. El color dels grans és blavós fosc amb reflexos metàl·lics.
Si la planta està en equilibri proporciona un tipus de raïm molt aromàtic amb records a móra i gerds.
Posseeix uns tanins forts que li proporcionen un bon poder antioxidant i una bona criança. Dóna la seva millor qualitat en sòls de tipus pissarrós orientats al Sud. És important controlar la seva producció, en cas contrari a part de donar-nos menys sucre i matèria colorant, ens proporciona tanins força herbacis, madura en segona època.
Bobal és una varietat de raïm negre. És un cep molt auster, resistent a les inclemències climàtiques i a les plagues, molt productiva. El gra és mitjà, rodó i sucós. També coneguda com requena, espagnol, benicarlo, provechón, valenciana, carignan d'espagne, Balau, balauro, tinta de requena, coreana, ximple de surra, requenera, REQUENO, valenciana tinta, babaus, rajeno, bobale di Spagna etc.
Dóna excel·lents rosats a la zona d'Utiel-Requena i cada vegada millors negres i vins envellits. Els millor vins són de color profund i suau. Boval ha estat tradicionalment relegat a la producció de vi a granel, però avui dia productors que treballen en altituts més alts sobre el nivell del mar, 800 metres, s'estan prenent aquesta varietat amb major serietat i donant-li l'atenció que mereix.
És una varietat autòctona de València, com denota el seu nom original valencià, Boval (de bou, probablement per la gran grandària dels seus grans o els seus raïms). Des del seu origen a la costa, on es descriu ja al segle XIV, va anar pujant fins a establir-se en comarques interiors especialment a la DO Utiel-Requena on per la seva omnipresència es considera autòctona. Es planta també en la 1do Manchuela i a la Ribera del Xúquer (Conca) en tots aquests llocs es cultiva majoritàriament. Varietat mediterrània, resistent a la sequera i a l'oïdi, però molt fràgil davant el mildiu. Molt productiva a causa de la grandària dels seus raïms, molt grans i compactes, pes mitjà, a 12ºBaume, 850 g, mida del gra mitjà-gran, entre 3 i 5 vegades més gran que un de Cabernet. Té port rastrer i fulles de grans dimensions amb el revés molt cobert de borra. Té un pellofa dur i gruixuda, amb gran quantitat de taní i antocians i una bona acidesa fixa. S'utilitza fonamentalment per fer vins rosats i negres joves, amb bona acidesa i aromes a fruits vermells. Però el seu gran potencial, està en els vins de guarda, pel seu cos i estructura, encara que necessita una bona maduresa i raïms mitjans o millor petits, per aconseguir vins de guarda amb tanins fins.
El vi és d'un color cirera intens, poc alcohòlic (d'uns 11º), fruitós i d'una acidesa elevada. També es conrea a Albacete i Conca.
És la segona varietat negra d'Espanya pel nombre d'hectàrees plantades.
Segons l'ordre 1819/2007, de 13 de juny, és varietat recomanada com raïm de vinificació a la Comunitat Valenciana, en concret és un raïm autòctona d'Utiel -Requena, i on els cellers de la zona, han sabut aconseguir a partir de ella vins, estant autoritzada a Aragó, Castella-la Manxa, Extremadura i Comunitat Foral de Navarra.
Color picota, vora violàcia. Intens, net i brillant.
En nas mostra una fruita molt viva i expressiva. Baies silvestres (guindes, móres), espècies dolces.
En boca és potent amb un pas fàcil i agradable. Persistent.
Color brillant ambre fosc amb centelleigs iodats.
Aromes balsàmics d'herbes mediterrànies com fonoll, camamilla i farigola, acompanyat de la dolçor de la vainilla, regalèssia i la frescor dels cítrics.
Entrada en boca amb equilibri d'acidesa i dolçor. Gust a canyella, vainilla, regalèssia i clau. Agradable final d'herbes amargues. Sabor llarg i persistent.
Aquest vermut elaborat per l'empresa Atlantic Galician Spirits (Gin & Vodka Nordés) és el primer vermut gallec, el negre s'elabora amb raïm Mencía de la Ribiera Sacra i a més de les típiques maceracions amb genciana i donzell, aporta la particularietat d'aromes típics gallecs com el llorer, la salicòrnia i el saüc.
El Pinot Noir és una varietat de raïm negre, considerada una de les més internacionals i elegants. El nom també pot fer referència al vi creat a partir de la soca de raïm Pinot Noir. El nom d'aquest raïm deriva de les paraules franceses per "pi" i "negre" respectivament, atès que el raïm que creix d'aquesta soca té la forma d'un con de pi i el seu to negre violaci que li dóna color característic. Els raïms Pinot Noir creixen a tot el món, especialment en les regions fredes, però és comú associar-les amb la regió de Borgoña a França, per ser bressol dels millors vins que utilitzen aquest tipus de raïm.
El raïm Monastrell (també Monastrell, Monastrell o Vermeta) és una varietat de raïm negre que es troba per tot el món. A Espanya és la segona varietat més important de raïm negre després de la tempranillo i va ser, al seu dia la més important a Provença i Catalunya, però aquesta última va intercanviar amb Alacant la garnatxa o giarnaccia que es va aclimatar millor allà.
Aquest tipus de raïm és conegut internacionalment pel nom francès: Mourvèdre (derivat de Morvedre, antic nom de la localitat valenciana de Sagunt. En el Nou Món també la hi crida Mataro (i, de vegades Esparte), nom procedent del poble de Mataró a Catalunya. En algunes regions de França és encara coneguda pel nom de Estrangle-Chien (Escanya-cans). A Alacant va ser anomenada Vermeta (roja) o Monastrell indistintament.
El raïm necessita un clima càlid per madurar (Mediterrani), a Espanya només es planten significativament a la zona est i sud-est del país. La Monastrell és varietat recomanada a la Regió de Múrcia tant en les DO de Jumilla, Yecla i Bullas, a la Comunitat Valenciana DO d'Alacant i Catalunya on també l'anomenen Morrastrell; està autoritzada a Andalusia, Aragó, Balears, Castella-la Manxa, Extremadura, Comunitat de Madrid, Navarra, País Basc, la Rioja. A França només es troba a les zones més meridionals.
En els anys molt calorosos, és capaç de donar vins amb molta graduació i amb un alt nivell de taní. Així mateix el raïm Monastrell és més que capaç de crear vins de taula amb alt grau de finor, fins i tot barrejant-la amb Syrah i Merlot.
El seu sabor varia notablement depenent de la zona, sol ser silvestre o fusta, amb tocs suaus de esbarzer.
Tot i que encara es troba en diversos districtes del sud de França, la seva implantació a Provença no és la mateixa que abans, tot i que encara s'utilitza per suavitzar la dura oxidació de la garnatxa. Segurament el seu millor cultiu al país gal està situat a la regió de Bandol a la costa mediterrània de Provença.
Aquest raïm té el seu particular èxit en el seu cultiu a Alacant i Múrcia, on s'usa com monovarietal, o barrejada amb Cabernet Sauvignon o Merlot
Els seus plantacions més significatives fora d'Europa estan a Austràlia i Califòrnia.
D'aquest raïm s'extreia el selecte Fondillón (generós), va venir de reis, però la seva complicadíssima elaboració (més de 20 anys de criança), la fil·loxera i el turisme gairebé fan possible la seva extinció. En Monòver o Pinós, província d'Alacant s'ha recuperat.
Aromes fruiters de confitura de móres i pruna negra al costat de regalèssia i flors blaves.
Bona estructura, sedós i vellutat. Equilibrat, inquiet i desitjable.
El cabernet franc és una varietat de cep negra. El raïm és mitjà, de forma allargada. El gra és esfèric, petit i de pellofa fina. La polpa és moderadament astringent.
És una varietat de maduració primerenca i que creix en climes més freds que altres varietats constituint una alternativa de cultiu de millor qualitat en condicions climàtiques més rigoroses.
El cabernet franc és originari de la regió de Bordeus, igual que el cabernet sauvignon i el merlot, formant la família anomenada cabernets. El vi de cabernet franc té menys cos, menys color i és menys àcid, però més aromàtic. S'utilitza sovint en cupatges amb el cabernet sauvignon per suavitzar l'agressivitat i el color intens, i accelerar-ne l'envelliment.
La majoria de vinyes de cabernet franc es troben a França, a les regions de Bordeus i de la vall del Loira.
La merlot és una varietat de cep negra, productiva i de brot primerenc. El gotim de merlot és cilíndric, petit i poc dens. El gra és menut, de pell gruixuda, polpa dolça i color negre blavós. Pertany a la mateixa família que els cabernet: carbernet franc i cabernet sauvignon. El nom prové del diminutiu francès de merla probablement per la similitud amb el seu plomatge negre.
El vi varietal de merlot es caracteritza per la seva finor i suavitat sense deixar de ser aromàtic i carnós. És de color robí molt intens, de graduació mitjana i envelleix ràpidament sense perdre qualitat. Es complementa bé en cupatges amb garnatxa per a vins joves, i amb cabernet sauvignon, boval o ull de llebre per a criança. Produeix bons vins rosats.
El merlot és originari de la regió de Bordeus, on és la varietat més conreada. S'utilitza sobretot en l'elaboració del medoc, un bordeus negre de la regió de Médoc, i en alguns vins del nord d'Itàlia. Darrerament s'ha incrementat molt la producció de vi varietal de merlot a Califòrnia. S'ha convertit en una varietat internacional, la segona varietat negre més estesa després del cabernet sauvignon, utilitzada sobretot com a varietat millorant en els cupatges per aportar suavitat i equilibri.
El merlot s'ha adaptat bé al clima mediterrani, en zones sense gelades de primavera.
El cabernet sauvignon és una varietat de cep negra. La planta és vigorosa i s'adapta bé en climes temperats i poc humits. El raïm de cep cabernet sauvignon és mitjà i de forma irregular no gaire compacte. El gra és menut i esfèric, ple de llavors. La pellofa és gruixuda i dura, fent que el raïm sigui resistent a les malures, i té un profund pigment negre. La polpa és ferma, cruixent i de gust agre.
El vi elaborat amb raïm cabernet sauvignon és sec, àcid, amb cos, ric en alcohol i en taní, i de color violaci. De jove és astringent i amb l'envelliment desenvolupa una característica gamma d'aromes florals, fruitals i vegetals. És emprat sobretot per fer cupatges com a varietat millorant en la criança degut a l'alt contingut en taní.
El cabernet sauvigon és originari de la regió de Bordeus, format com un híbrid de cabernet franc i sauvignon blanc. S'anomena l'emperador de les varietats negres i n'és la més popular difosa per totes les zones càlides del món. És la varietat principal dels vins de Bordeus, junt amb el merlot, i s'ha implantat amb èxit a les noves regions vinícoles (Califòrnia, Xile, Austràlia) i es complementa amb les varietats tradicionals d'Espanya i Itàlia. És una varietat autoritzada a totes les denominacions d'origen de Catalunya, Mallorca i el País Valencià, utilitzada com a varietat millorant de les tradicionals.
De color robí profund i lluminós. Té una aroma de fruites del bosc i confitura de gerds, amb alguns matisos làctics de mantega i toffee. En boca és afruitat i delicat, marcat per suaus tanins. Les seves tres varietats s'uneixen per crear un vi d'ànima mediterrània. La garnatxa té un perfil aromàtic molt sensual, de gran complexitat i bona estructura. La samsó (carinyena) és aromàticament molt intensa, aporta un grau moderat i una molt bona acidesa. La sirà aporta un matís que ajuda a aconseguir un millor equilibri del vi.
Aromes a fruites vermelles en iogurt i suaus notes herbàcies.
Nas de baixa intensitat.
Entrada suau, herbaci i lleugera amargor final. El taní encara està verd.
Tenim tota la vinya de Sirà, en principi això és el que cercàvem quan la vam plantar, una sola varietat per assegurar que maduri tot a l'hora, així evitam que hi hagi raïm sobremadurat que suposa un excés de sucre i fermentacions prèvies indesitjables, evitam també raïm verd amb els pinyols verds que poden donar un gust a verdor vegetal indesitjable al vi.
Aquesta és la teoria, però a la pràctica tanmateix no ens madura tot igual i pel vi rosat al no estar gaire en contacte amb els pinyols no hi ha els perills abans esmentats. A més amb els anys ens hem anat adonant que mesclar-hi alguna altra varietat pot enriquir el resultat final, també s'ha de dir que sempre tenim remordiments de no haver plantat varietats mallorquines.
Hem empeltat 25 ceps de Mantonegro i 22 de Premsal Blanc, ens resulta interessant mesclar un poc de raïm blanc, a molts de llocs ho fan i els nostres avantpassat ja ho fèien, aquest toc més floral, més delicat... i també volíem mesclar-hi un poc de raïm negre d'alguna varietat mallorquina, nosaltres som més de la callet, més pròpia de la DO Pla i Llevant, originària de Felanitx, més subtil, aromàtica, més fina, diferent... però no en teníem a l'abast i ens vam decidir per la Mantonegro, més pròpia de la DO Binissalem però també molt emprada ancestralment a les nostres contrades. Per altra banda a una cata d'Ànima Negre l'enòleg va dir que la Mantonegro potencia molt la sirà, per altra banda també va dir que ajudava a evolucionar més ràpidament els vins... com a contrapartida la Mantonegro s'oxida amb facilitat, haurem de vigilar-ho, sobretot si decidim posar-n'hi al rosat.
N'Antony Terryn ens va dir que ell fa el seu rosat, amb Tinta de Toro, una varietat també amb molt de color com la Sirà, mai sobrepassant els 12º d'alcohol probable, un 10% de raïm blanc, aquí entrarà en joc la nostra Premsal Blanca, i fermentat dins bóta de roure, la bóta fa perdre color al vi, el resultat final al seu vi va ser espectacular, veurem al nostre, tenim dubtes, com actuaran les llevadures autòctones si feim un peu de cuba, sembrar-ne de comprades, si macerar algun temps o no... però aquests dubtres ja seran d'una altra entrada. Al nostre vi negre també trobam que serà interessant mesclar-hi aquestes dues varietats, en principi per complementar, a una orquestra com més instruments hi ha més bé sona si estan ben integrats, també pensam que al madurar després la Mantonegro ens pot ajudar a baixar de forma natural l'acidesa, no sabem com arribar la Premsal Blanca però la intenció també és mesclar-n'hi un poquet; aquest concepte de vinya es pot dir que és el de la barreja de camp, també conegut com a field blend, podeu trobar informació a una altra entrada.
Vam triar la data per empeltar, dia 10 d'abril de 2015, ja que un home vell (en Vila) ens va dir que era el millor dia. Mirant les fases lunars al següent enllaç: http://www.laisladelaastronomia.com/fases-lunares-a%C3%B1o-actual/ podem observar que dia 4 d'abril va ser la lluna plena i fins al dia 12 és el quart minvant.
Fases Lunares. Abril 2015.
Així va quedar la vinya, podeu veure una fotografia i després anirem explicant el procés d'empeltar.
Ara explicarem el procés, en primer lloc s'ha de desenterrar els ceps, un clotet d'uns 10 centímetres per poder treballar i fer l'empelt baix terra.
Es talla el cep uns 4-5 centímetres per baix del nivell de la terra, es fa un tall al mig del tronc d'uns 2-3 centímetres, si és prim es pot fer amb un ganivet i sinó amb un martell i una escàrpara anant molt alerta. llavors es posa un desengramponador al mig del tronc per poder treballar. Llavors es prepara la muda, s'agafa un ull, es deixa un centímetre a la part d'adalt, abaix deixam uns 3 centímetres i s'aprima de les dues bandes en forma de triangle a fi de què encaixi dins el tall del tronc.
En principi es solen posar dues mudes, una a cada costat, però els nostres ceps no tenien prou gruixa la majoria i per tant només en vam poder posar una. Com podeu veure s'ha de posar bé a la vorera, ben alineat. Llavors es ferma amb ràfia, que és un fil natural que enterrat es podrirà i no ofegarà la soca del cep.
Aquí teniu la ràfia amb la que vam fermar els empelts.
En tenir l'empelt fet s'ha de tapar tot, s'ha de tirar u poquet de terra fresca entrecavant els costats del clot, llavors tapam dins que només quedi l'empelt fora, s'ha d'anar molt alerta a tocar-lo, finalment s'ha de tapar l'empelt uns dos centímetres fent un muntet de terra triga, és a dir sense macs ni terrossets.
Llavors hi posam una reixa perquè els conills no es mengin ni la muda ni llavors els brots en sortir. I com es diu en bon català de mallorca: jo et fic i que déu t'aferri.
Per acabar inserirem un vídeo on s'explica de forma més gràfica i clara el procés, en tornar ja ho podrem provar nosaltres i també vos hi podeu animar vosaltres!
Ja tenim una entrada d'aquest establiment ja que ens va parèixer interessant però el dia 8/04/15 el vam poder visitar i no ens va decebre gens ni mica. Una entrada amb uns despatxos, la biblioteca, un passadís amb unes acollidores taules i còmodes cadires, et condueixen fins al wine bar, ens aturam; al fons el restaurant, la terrassa, la cuina... i tot perfumat per aromes de vi, històries relacionades amb el vi. Molts diuen el millor establiment relacionat amb el món del vi, no ho sabem! de moment el millor al què hem anat!
El wine bar, sense carta, amb tauletes interactives, crida l'atenció, els rosats i blancs neden dins peixeres de daus de gel com si fossin botelles farcides de caviar licorós, flors immerses en glicerina...
La somelier, una al.lota amb accent francès ens ofereix les tauletes on hi ha tota la informació dels vins que tenen a la nostra disposició, ens diu que els van canviant i l'oferta ens pareix molt extensa, diversa i molt llépola, és una gran oportunitat per provar vins de gama alta per copes, més accessible però tampoc es pot dir que sigui barat, però quan un sap què costa fer vi i es pot imaginar el que costa fer-lo bo, no troba res car.
Vam tastar 3 vins blancs, era mitja tarda, després de dinar i caminar un xic, feia ganes alguna cosa més refrescant, subtil, seductor, ens decidim per blancs, en aquest cas de l'estranger, un alemany, un suís i un francès. Tot seguit podreu veure les fotografies i llavors els enllaços a les notes de cata del bloc. I ja ho sabeu, si visitau Barcelona aquesta és una proposta molt més que interessant pels amants del vi i dels llocs amb un encant especial!
http://ralfilauren.blogspot.com.es/2015/04/uoc-sauternes-raymond-lafon.html
Tots tres van ser interessantíssims però el Sauternes, el Sauternes... mira que feia estona que anàvem endarrer de tastar-ne un i... IMPRESSIONANT!
Com a curiositat, dir que a l'hora de pagar no funcionava el sistema informàtic i no ens van poder fer la nota i ens van cobrar gràcies a les fotos que havíem fet, 30 euros que hi vam deixar però ben pagats siguin pel gust que vam passar. La somelier ens va voler apuntar els vins en un paper ja que amb la nota per pagar els vins ho fan, ens va deixar un document preciós, amb una lletra d'aquelles d'un temps, de misser o de notari...
La fil·loxera va arribar a Europa des dels Estats Units a finals del segle XIX i es va propagar ràpidament assolant les vinyes. En 1863, l'insecte apareix en uns hivernacles propers a Londres. En cinc anys, travessa el Canal de la Manxa i ataca una vinya de Bordeus. A partir d'aquí, la propagació va ser imparable, ja que la fil·loxera va afectar Portugal, Alemanya, Itàlia i Espanya. Cap pesticida va poder ni pot acabar amb aquest paràsit que quan és una larva ataca les arrels de les vinyes i quan creix menja fulles i fruits.
La tècnica per lluitar contra la fil·loxera consistia en empeltar la vinya europea en arrels americanes resistents a l'insecte. Aquesta tècnica, que es diu peu de vinya americana, es va estendre per Espanya. El peu franc és, per tant, una vinya no empeltada, amb la qual cosa no hi ha patró i varietat, sinó que és tot la mateixa planta, una mateixa soca. La repoblació de les vinyes europeus amb vinya de peu americanes és la raó per la qual avui dia la major part de la producció vinícola europea procedeix de soques d'origen americà. Però la fil·loxera no va acabar amb totes les vinyes espanyoles a finals del segle XIX. Altres zones com Jumilla, on els ceps creixen en sòls sorrenc-calcaris i pissarrosos van quedar fora del perill de la bestiola. Aquestes soques sanes es coneixen com a peu franc o prefil·loxèriques, dos termes que són sinònim de producte de qualitat
«En un vi de peu franc trobem la varietat en estat pur. L'avantatge d'aquestes vinyes és que la planta té una arrel principal capaç de penetrar a una gran profunditat i extreure la mineralitat, que després passa als vins permetent obtenir la màxima qualitat. Aquesta qualitat i la seva exclusivitat han fet del peu franc l'estrella del món enològic, posant a Jumilla en el punt de mira », comenta José Miguel Cegarra, director de màrqueting de BSI.
Tot seguit podem veure la forma de replantar un cep de peu franc, tot i que aquesta tècnica està prohibida a l'actualitat hi ha gent que s'arrisca a plantar-ne per seguir tenint la vinya de peu franc i també sabedor que el terreny és l'adequat
Aquest any ens hem decidit a replantar unes faltes que teníem amb unes sarments que vam guardar en remull dins aigua, seguint la tècnica del vídeo. És la foto inicial, ja veurem si la fil·loxera ens visitarà...
Brillant i bonic color groc pàl·lid. Aroma intens i molt agradable. Destacant notes de fruites blanques com la poma i la pera, així com també un fons floral i d'herbes aromàtiques. En boca es mostra molt equilibrat entre acidesa i untuositat, això li confereix un paladar molt refrescant on podem seguir gaudint de les aromes que hem trobat anteriorment.
Color intens i brillant. Sorprent pels seus subtils aromes de maduixes i fruites del bosc, així com algun record de fruita tropical. En boca té una entrada dolça i amable amb una marcada acidesa.
En un bell vestit groc, es pot descobrir un final tradicional i un Sauternes cremós, final molt llarg amb, depenent de l'anyada, sabors aranja, pinya, plàtan, vainilla, albercoc, llimona confitada, o espècies, pruna o mel. Sabors exòtics li esperen.
Intenses aromes que evoquen flors blanques, mel de castanyer i avellana en un fons de pedra cremada. La boca és plena, suau, rica però a la vegada plena de matissos i equilibrada. Un final voluptuós i capaç de ser un vi de guarda.
Aquest restaurant ubicat a la Llonja de la Colònia de Sant Jordi, sí aquest any s'ha traslladat de lloc i aquesta és la seva nova ubicació. El disseny del restaurant és molt de caire mariner, estiuenc, mediterrani... color blau i blanc... acollidor, refrescant... estètica molt cuidada, encara que aparentment casual.
Ens decidim anar-hi perquè sempre ens havia fet gola però mai ens havíem decidit, tal vegada encuriosits pel nou caire televisiu de la cuinera, na Marta Rosselló Serra.
Primera impressió, positiva, la carta atractiva però la presentació un poc carregada, amb un caire molt desenfadat amb plafons de fusta, la carta dels menús, la de vins i la de racions, la taula plena...
Menú degustació interessant però el plat de carn és colomí... descartat. El menú de temporada és el que més ens atreu ja que pensam que els menús són els que donen més idea general d'un restaurant.
No ens decidim per les racions ja que anàvem amb la idea del menú degustació però ens resulten molt atractives i les que veim servir ens fan molt bona pinta, hi haurem de tornar.
Començam, oli d'oliva, sal de cocó i sopes al forn... molt original i bo. Un aperitiu de regal, unes pilotes amb la seva salsa i unes sardines marinades... molt bo.
Ens decidim com a primer plat per un salmó amb crema de fonoll i per un ou cuit a baixa temperatura amb unes verduretes on destaquen els espàrrecs... correcte, un poc escàs.
El segon plat coincidim els dos, carpaccio de llobarro amb verduretes encurtides. Aquest plat sí que ens emociona... el peix perfectament tractat i les verduretes lleugerament avinagrades, un toc de soja, les verdures grenyals, perfectament tractades... en van encantar els boles orientals.
Les postres van estar bé, un a base de iogurt i gerds i l'altre una espècie de crema...
I el vi espectacular, GUITIAN GODELLO JOVE, un vi blan d'aquests que ens agraden, atlàntics, àcids però glicèrics... Tot seguit en teniu la nota de tast que hi ha al bloc: http://ralfilauren.blogspot.com.es/2015/04/guitian-godello-jove.html
Amb les postres vam demanar dos vins dolços, tot seguit vos adjuntarem els noms i els enllaços a les notes de cata. S'ha de dir emperó que tenien en carta un SAUTERNES que no van tenir i ens va decebre una mica però bé ja el tastarem.
BLANC DE SA VALL DE MIQUEL GELABERT: http://ralfilauren.blogspot.com.es/2015/03/dolc-de-sa-vall-miquel-gelabert.html
BORNOS SAUVIGNON BLANC SEMIDOLÇ: http://ralfilauren.blogspot.com.es/2015/04/bornos-sauvignon-blanc-semidolc.html
En general molt correcte, però a banda del carpaccio de llobarro tampoc ens va emocionar. Llàstima del colomí al menú degustació però aquesta és una qüestió de gusts. Ens vam quedar amb les ganes de tastar les racions que feien molt bona pinta en carta i les que vam veure servir, hi tornarem a provar-les.
Fase visual: Groc pàl·lid amb reflexos verdosos i palla. És un vi àgil a la copa.
Fase olfactiva: Amb una intensitat mitjana en nas, ens evoca cítrics dolços com la llima i la mandarina. Apareix en ell un fons salí i d'hidrocarburs.
Fase gustativa: En boca té una entrada llaminera, avança amb pes i volum però guardant la frescor. Postgust mig llarg.
Aromes complexes amb notes de maduixa i gerds, amb un fons de flor de violeta. Destaca la boca vellutada i suau, amb notes afruitades que es mantenen al llarg del gust i el postgust. Postgust de fruites vermelles.
Color groc-verdós. En nas molt aromàtic, amb notes a fulles de tomàquet sec, aromes florals i records a fruites tropicals. Presenta un nas molt fresc que mostra la varietat Sauvignon Blanc dins d'un perfil elegant. En boca refrescant i de gran persistència.
